Cuando creía

Castellano

Cuando creía que todo era pasajero, 
y nuestra efímera vida 

trascurría a tal velocidad
que sólo los pulsos del recuerdo 

le daban su precario sentido.

Cuando la pretérita premonición
del sin-sentido egoísta 

de este mundo humano
se erigía en grotescos y descomunales gigantes
a la vista de tantos ciegos.

Cuando mi minúscula existencia
y mis aún más mermadas fuerzas,
se atrofiaban desalentando
mis incipientes actos
y cada uno de mis pensamientos.

Y fui obligado a afrontar los miedos
consentidores de tanta injusticia no deseada,
a desmontar mitos y credos
con mil cuestiones no pronunciadas,
a pretender respuestas a esta voraz ignorancia.

Y descubrí, ¡para mi grata sorpresa!,
una  senda inmemorialmente surcada
por pies polvorientos
y millones de risas aladas,
que decían:

ven a crear utopías...

de esas luces soñadas.

Catalán

Quan creia que tot era passatger, 

i la nostra efímera vida transcorria amb aquesta velocitat 

que només els polsos del record 

li donava un precari sentit.

Quan la pretèrita premonició 

del sense sentit egoista d'aquest món humà, 

del qual mai vaig poder eximir, 

s'erigia en grotescs i descomunals gegants 

en vista de tants cecs

Quan el meu minúscula existència 

i els meus encara més minvades forces, 

es atrofiaban descoratjant, 

no només els meus insipientes actes, 

sinó cada un dels meus pensaments

I vaig anar obligat a afrontar les pors 

consentidores de tanta injustícia no desitjada, 

a desmuntar mites i creences 

amb mil qüestions no pronunciades, 

a pretendre respostes a aquesta voraç ignorància.

I vaig descobrir, per la meva sorpresa, 

un camí immemorial solcada 

per peus polsosos 

i milions de rialles alades, 

que deien:

vine a crear utopies ...
d'aquestes llums somiades

ibso

Nota: dedicado a Montserrat Sala Porta, del blog  "reflexions en veu alta"